“L’Efecte Kuleshov”. Síntesi narrativa.

Efecte Kuleshov
Font de la imatge: Google Images. Link

En fotografia molt sovint busquem referències de tota mena (és una necessitat que s’esdevé d’una manera totalment inconscient i involuntària). Busquem referències a sota les pedres. Ens nodrim de tot. Poden ser fets quotidians casuals, frases que hem llegit, pensaments estrambòtics, un gest que veiem en algú pel carrer, una obra pictòrica, la torsió d’una biga o vés a saber, milions d’inputs que ens poden donar una visió diferent de les coses, o convertir-se en un detonant, en un suport, o un afegit a la (o per a la) nostra imaginació i la nostra creativitat (no només en si mateixa sinó especialment com a eina de comunicació, com a via d’expressió enriquida).Pot ser la cosa més impensable i insignificant del món. En aquest cas em centraré per exemple en cinema. La gent entesa en cinema saben perfectament de què estem parlant quan citem “l’efecte Kuleshov”. Nota: el nom l’he vist també escrit com a “Kouleshov” o “Kulechov”.

És habitual que en fotografia es pensi en una sola fotografia. De fet, però és molt necessari, gairebé essencial, penso que imprescindible practicar l’exercici de la sèrie fotogràfica (aquest concepte ja intentaré desenvolupar-lo més endavant). Simplificant-lo seria com utilitzar més d’una imatge, per exemple tres, amb una finalitat narrativa. De la mateixa manera que el nostre llenguatge verbal s’estructura en frases, el llenguatge visual narra amb imatges. Cada fotografia pot esdevenir una frase i la serie fotogràfica una extraordinària narració (no es necessiten 20 fotografies). Amb 3…amb 5…amb 2…pot ser suficient. Les imatges han d’estar estructurades (de mil formes possibles) de tal manera que la visió i l’ordre de totes elles ha de tenir un nexe que la faci convertir-se, notar, transmetre, sentir una narració (com una novel·la, un compte, un article…visual !!).

Aquest és un exercici comunicatiu que recomano molt. Convido a fer-lo i sento una autèntica necessitat de contemplar-ne els resultats. Una altra cosa diferent és que la gent no arribi ni a llegir més de dues línies d’aquest article 🙁 (cosa que entenc perfectament).

Parlant del famós “efecte Kuleshov”…Lev Kuleshov (1899-1970) va ser un director de cinema rus que entre moltes altres coses es dedicava a experimentar. Especialment interessant doncs el concepte de seqüència en el pla cinematogràfic. Quines imatges fem servir, com les combinem i aquesta combinació què causa i quines emocions crea en l’espectador.

Aquest “efecte” o “principi” (intento explicar-lo de la manera més senzilla possible) es basa en el següent:

Imatge 1. Apareix una imatge d’un plat de menjar.
Imatge 2. Tot seguit apareix un pla d’un actor (Iván Mozzhujin) amb una expressió facial determinada.
Imatge 3. Apareix una escena d’una noia estirada en un divan.
Imatge 4. Torna a apareixer la mateixa imatge de l’actor. Exactament la mateixa, amb la mateixa expressió facial.
Imatge 5. Apareix un pla d’una nena morta en un taüt.
Imatge 6. Torna a apareixer la mateixa imatge de l’actor. Exactament la mateixa, amb la mateixa expressió facial.
…suposo que al ser rus la seva cara és molt de poker (potser massa)…però es podria utilitzar qualsevol altra mena d’expressió facial.

Aquí hi ha un vídeo molt breu d’això

 

L’experiment demostra que tot i que la cara de l’actor no varia…sempre és la mateixa…l’espectador (en la majoria dels casos) capta, sent, identifica en la cara de l’home emocions diferents…la gana…el desig o la luxúria…i la desolació per exemple.

De fet no és un joc sinó un signe narratiu molt potent que demostra de quina manera l’expressió (la narració) es forma per una successió de coses (imatges…però poden ser lletres, paraules, frases o qualsevol altra cosa) que segons com estiguin estructurades transmeten emocions diferents o expliquen coses totalment diverses.

Aquest recurs va ser molt reconegut en cinema (he vist vídeos curiosos de Hitchcock com l’explica) però traslladat el genere fotogràfic (de les sèries fotogràfiques) penso que ve a ser el mateix.
La fascinació me la causa pensar de quina manera cada persona pot estructurar conscientment (premeditadament) les peces que componen el seu propi llenguatge (en el sentit més ampli) narratiu i què ens fa sentir…què ens explica el tot: la unió de les peces. M’interessa molt aquest llenguatge personal i únic que té cadascú (especialment en imatge fotogràfica) i que es podria explicar en més d’una fotografia aïllada.

Finalment, també penso que és perfectament aplicable a una sola fotografia en termes de composició. L’estructura de cada element que apareix en una fotografia (ara sí que parlo d’una sola fotografia) té una relació molt estreta amb els altres elements que apareixen a la imatge. Es relacionen d’una manera especial i diversa. Segons com es relacionin ens transmeten coses diferents. No es cap descobriment que la composició és el llenguatge de la fotografia. La síntesi ens diria que tot allò que pot no ser-hi: no hi ha de ser.

Però tot i que jo també ho veig en una foto aïllada volia introduir especialment el concepte de la sèrie fotogràfica. I ho deixo aquí. Tant de bo hagi estat capaç d’explicar-me i posats a demanar…tant de bo algú em mostri les seves sèries fotogràfiques. No cal que siguin amb “efecte Kuleshov” (!!) jajaja. Aquest només és un “principi” que a mi, ignorant de tot, em va cridar l’atenció perquè va en la línia de tantes coses que penso i que intento aplicar-me…per exemple en fotografia d’arquitectura…o en el propi ensinistrament personal d’allò que busco tant: la síntesi. Exactament com els muntadors cinematogràfics: com organitzen, tallen, ordenen cada pla…per fer-ne seqüencia…per arribar al tot acabat.

CompartirShare on FacebookShare on LinkedInTweet about this on TwitterShare on Google+Email this to someone

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*